Utilització dels GPS

Hi ha nombrosos aparells i programes que són capaços de dirigir un automòbil, un vaixell, un avió, una moto, una bicicleta, etc. des d'un origen fins a un destí amb precisió. Aquests programes també representen els mapes de la zona per on s'està viatjant. Quan ens interessa anar a algunn lloc només cal que el marquem en la pantalla tàctil de l'aparell i el navegador ens hi portarà.

Funcionament del sistema GPS

Quan una persona vol determinar una posició, només ha de connectar el GPS en un lloc descobert i esperar uns segons que aquest rebi el senyal d'un determinat nombre de satèl·lits de la xarxa de posicionament global.
L'aparell GPS rep la informació de la posició i els valors del rellotge de cada un dels satèl·lits que ha pogut localitzar des del zenit del lloc on fem la mesura fins a l'horitzó. L'aparell fa els càlculs de triangulació i obté les coordenades de longitud i latitud reals del punt on ens trobem.

La xarxa de satèl·lits de posicionament global (GPS)

El sistema de posicionament global és format per una xarxa de 27 satèl·lits que envolten la Terra. Aquest sistema va ser desenvolupat pel departament de Defensa dels Estats Units i ofereix cobertura per a tota la Terra.Una persona, una nau o un vehicle pot saber amb una precisió d'un a quatre metresm segons la cobertura de l'aparell GPS, la seva posició a la Terra.

Programes per verificar els codis IP i comprovar la connexió a la xarxa Internet del nostre ordinador

Per saber el número de l'adreça IP que té el nostre ordinador, podem utilitzar el programa IPCONFIG.
Per saber si la connexió del nostre ordinador funciona bé amb la xarxa d'Internet, hem d'executar el programa PING.
Per saber per quin camí passen els paquets de la nostra connexió, fem servir el programa TRACERT.

GPS d'automòbils

El GPS (Global Positioning System: sistema de posicionament mundial) és un sistema global de navegació satèl·lit que permet determinar en tot el món la posició d'un objecte, una persona, un vehicle o una nau, amb una precisió fins de centímetres, encara que l'habitual són uns pocs metres de precisió. Encara que la seva invenció s'atribueix als governs francès i belga, el sistema va ser desenvolupat, instal lat i actualment operat pel Departament de Defensa dels Estats Units.
En el cas dels automòbils, un sistema de navegació automotor és un GPS dissenyat per a "navegar" en un automòbil. Al contrari d'altres sistemes GPS, aquest fa servir dades de posició per ubicar l'usuari en un carrer mapejat en un sistema de base de dades. Usant la informació dels arxius de carrers en aquesta base, la unitat pot donar adreces d'altres punts al llarg de la ciutat. Amb càlculs per inferència, dades de distància des de sensors estratègicament instal.lats a la ciutat, i un sistema de guia inercial amb giròscop d'estructura vibratòria pot millorar enormement la seguretat, ja que el senyal GPS pot perdre's o patir múltiples rebots de multipàs per canons urbans o túnels.

Honda va crear el primer sistema de navegació el 1983, culminant en 1990 per l'Honda Legend Acura Legend. Aquest sistema utilitzava un sistema analògic i un acceleròmetre per fixar les localitats, ja que el sistema GPS no estava encara disponible.Pioneer afirma en canvi que ells van ser els primers a tenir un sistema de navegació automotor amb GPS, el 1990.
Els sistemes de navegació són una combinació de:
- vista general de la carta
- vista de la carta en rotació com el vehicle
- vista aèria de l'àrea que es va cartografiant, i dels llocs més endavant (a la següent corba ...)
- unió per línies de diferents punts distanciats, redundant, si s'està utilitzant una carta rotativanúmeros per la distància.

La base de dades de carrers és un mapa vector de les àrees d'interès. Els noms dels carrers, i la numeració estan codificades en coordenada geogràfica perquè l'usuari pugui trobar la destinació que vulguis per carrer i direcció. Els Punt d'interès estan inclosos en les coordenades geogràfiques.Els continguts poden visualitzar per part de l'usuari mentre aquest condueix el seu automòbil al llarg dels carrers i actualitza els seus mapes a través d'Internet.

GPS

Preus GPS

(El protocol IP)

Quan el protocol TCP ha acabat de preparar els paquets per fer la tramesa, comença la feina del protocol IP, que és l'encarregat d'afegir a cada paquet que s'ha d'enviar l'adreça de l'ordinador de destí i també l'adreça de l'ordinador que l'envia.
Aquestes adreces són uns números que identifiquen cada ordinador que té accés a la xarxa d'Internet.
Quan l'ordinador amb l'adreça de destí ha rebut un nombre de paquets, fa que el protocol TCP analitzi i ordeni la informació, que controli si hi ha tots els paquets i que comprovi si tots tenen la quantitat d'informació que diu l'etiqueta.

Com viatja la informació per la xarxa (El protocol TCP)

Imaginem el cas següent: vols enviar una carta explicant les vacances d'estiu a un amic que has conegut per Internet i que viu a Nova York. La carta ocupa tres fulls i, a més hi adjuntes dues fotogradies.
La primera cosa que hauràs de fer és escriure la carta amb el programa de correu electrònic i tenir les fotogradies escanejades per poder enviar-les amb les cartes.
Després, hauràs de preparar l'ordinador perquè es connecti per telèfon, mitjançant el programa de comunicacions i el mòdem.
Un cop establerta la connexió, el programa de comunicacions connecta amb els altres ordinadors mitjançant unes ordres que aquestes entenen. Aquestes ordres s'anomenen protocol de comunicacions i és utilitzat per la majoria d'ordinadors del món.

Organització de la xarxa Internet

La xarxa Internet és com una teranyina gegantina que envolta la Terra, i cadascun dels punts d'unió dels fils és una altra teranyina.
Perquè la informació pugui anar d'un lloc a un altre ha calgut ordenar les xarxes que formen el conjunt d'Internet. Per poder identificar les xarxes i els seus ordinadors s'han assignat uns números a cada xarxa i també s'han numerat les empreses que pertanyen a cada xarxa i els ordinador d'aquestes que tenen accés a Internet.

Historia de la xarxa

El concepte de xarxes descentralitzades va començar a final dels anys seixanta. Els científics van pensar a idear una xarxa en què mai no s'aturés la circulació de la informació per les diverses xarxes que la componien. En el moment en què la informació és introduïda a la xarxa per ser enviada a un destinatari, no segueix un camí predeterminat, sinó que cada ordinador fa avançar la informació a qualsevol ordinador amb el qual tingui connexió. La informació ha de circular per totes les xarxes, independentment dels sistemes operatius que tinguin els ordinadors o de les avaries.
Aquestes normes s'anomenen protocops de comunicacions.
A l'any 1989 al Centre d'Investigació Europeu es va inventar un sistema per intercanviar informació amb possibilitats multimèdia, que es va anomenar Worls Wide Web, Aquest sistema permet navegar i obtenir informació de pàgines web.

Elements que componen una xarxa d'àrea local (LAN)

Tots els ordinadors es connectan a la xarxa han de tenir una targeta Ethernet i la mateixa velocitat de transmissió. Després, cal decidir la tipologia que s'utilitzarà per connectar els ordinadors. També s'ha d'escollir el tipus de cable. En el cas de la tipologia d'estrella, utilitzarem cable de parell trenat.
Per a cada auna on hi hagi més d'un ordinador, s'ha d'instal·lar un perifèric anomenat concentrador, que connecta els cables dels ordinador i els perifèrics a la xarxa per poder rebre i enviar informació. En cada ordinador s'ha de configurar el protocol de comunicacions TCP/IP, el més utilitzat avui dia, i cal asignar a cada ordinador un nom i un número d'identificació.

Lector de disc òptic

Un lector de disc òptic interpreta la informació emmagatzemada en el disc apuntant la pista amb un raig làser, que es veurà reflectit o no reflectit pel disc en funció de si a la pista hi ha un pou o un pla. Els valors binaris són detectats per les transicions de pou a pla, i viceversa: una transició determina un 1 binari, mentre que la longitud d'un pou o un pla indica el nombre consecutiu de 0 binaris.

Preus

Torre

La caixa, torre o carcassa és el suport físic encarregat d’allotjar tots els components interns de l’ordinador, així com unir tots els dispositius d’entrada i de sortida. A més a més, serveix per aplica l’ús del modding (és com el tunning de cotxes), pràctica de la que parlo més endavant.

Preus

La placa mare

La placa mare és la targeta de circuits impresos central a l'ordinador que conté el microprocessador, la memòria RAM del sistema, circuits electrònics de suport, la ROM i ranures especials (slots) que permeten la connexió de targetes adaptadores addicionals. Aquestes targetes solen realitzar funcions de control de perifèrics, com monitors, impressores, unitats de disc, etc.
La placa mare és el component que agrupa tots els altres, permetent que la resta de components puguin comunicar-se entre sí.Un components important en les plaques base és el chipset de suport al microprocessador, un conjunt de circuits integrals que proporcionen interfícies per a la comunicació de la CPU amb varis busos i components externs. Aquest chipset determina en cert grau les funcions i prestacions de la placa base.

Preus

ratolí

El ratolí és un perifèric d'ordinador, generalment fabricat en material plàstic, que podem considerar, al mateix temps, com a un dispositiu d'entrada de dades i de control, depenent del programari que maneja en cada moment. És una part de l'ordinador que pot anar amb un cable engegat a la unitat central (o en un lloc especial del portatil) o també pot anar sense cables i es fa conectant un Pen-Drive especial al mateix lloc.

Preus

teclat

Un teclat d'ordinador és un perifèric utilitzat per la introducció d'ordres i dades en un ordinador, encara que teclats similars s'utilitzen també en màquines d'escriure. Actualment el teclat és un element indispensable per un ordinador i és juntament amb el ratolí i el perifèric d'entrada més important.


Preus

Tipus de xarxes

Les xarxes es poden connectar segons el tipus de cable o de connexions.

-Tipologia en bus. Són les més fàcils d'instal·lar. Cada ordinador es connecta amb el següent mitjançant un cable coaxial i els connectors BNC. Els dos extrems de la línia del bus han d'acabar amb uns tipus és utilitzat per fer xarxes és que quan un node de les connexions té una avaria, ja sigui en el cable o en la targeta, la resta dels ordinadors deixen de tenir comunicació, per això actualment s'utilitza molt poc.

-Tipologia en estrella. La majoria de xarxes actuals són d'estrella. El coblatge que s'utilitza en aquesta tipologia és trenar i els connectors són RJ45. Un dels inconvenients és que necessita molt més cable en la instal·lació i el cost és més elevat, però l'avantatge principal és que la xarxa és molt més segura i fàcil de mantenir.

-Tipologia en anell. Tots els ordinadors de la xarxa estan connectats al mateix cable i per poder comunicar-se els uns amb els altres han d'esperar el seu torn. Una de les xarxes que utilitza aquesta tipologia és la xarxa en anell de testimoni dissenyada per IBM.

Targetes de xarxa

Les targetes de xarxa són les encarregades de fer possible que un ordinador es pugui comunicar amb els altres ordinadors d'una xarxa LAN. Aquestes targetes han de complir les normatives estàndars de comunicacions. La més utilitzada per connectar ordinadors en xarxa és Ethernet.

Targetes de xarxes amb fil
Cada targeta ha de tenir un connector per al tipus de cable on ha d'anar connectada.

Targetes de xarxa sense fil
Cada targeta ha de tenir una antena per poder emetre i rebre ones del punt d'accés més pròxim.

Sistema d'ones sense fil

-Sistema d'ones sense fil. També s'utilitza per connectar ordinadors dins de xarxes LAN. Aquestes xarxes permeten que els ordinadors es puguin connectar des de qualsevol lloc de l'edifici. Són molt útils per als ordinadors portàtils, però tenen un inconvenient: la velocitat de comunicació de la xarxa per ones és inferior a la que es pot obtenir mitjançant els cables.

-Concentrador. És un perifèric de la xarxa que agrupa un conjunt de dispositius per compartir un mateix cable de transport de la xarxa. Així, aquests dispositius poden comunicar-se també amb la xarxa amb fil LAN.

-Punt d'accés. És un perifèric concentrador que permet interconnectar dispositius sense fil per formar una xarxa sense fil WLAN. Aquest també por connectar-se amb la xarxa amb fil LAN.

Descripció física de les xarxes d'àrea local (LAN)

El medi més usual de transmissió és el cable. Hi ha tres tipus de cables:

-El cable coaxial. És format per un conductor central envoltat per un aïllament dialèctic. Queda recobert per un material aïllant de plàstic. El connector que s'utilitza té el nom BNC. El cable d'antena dels televisors és coaxial.

-El parell trenat. Dins d'aquest hi ha quatre parells de cables trenats. Cada parell de cables són d'un color, cosa que permet fer les connexions seguint unes pautes de colors.

-Fibra òptica. És el cable més fiable per a les comunicacións, però també és el més car. La fibra òptica permet fer transmissions de senyals lluminosos a alta velocitat i no és afectada per les interferències electromagnètiques externes.

Normalització de les xarxes

Com cada cop les comunicacions eren més importants, l'Organització Internacional de Normalització va crear unes normes perquè tots els fabricants que les respectessini poguessin garantir que els seus ordinadors es podien connectar amb tots els que les complien. Així es van expandir les xarxes LAN i les WAN per tot el món.
Aquest model de connexió va rebre el nom de model OSI i es va començar a utilitzar l'any 1983.

Origen de les xarxes d'ordinadors

Les empreses van ser els consumidors principals dels ordinadors. Quant més temps passava i més potents i ràpids eren els ordinadors, més necessitat hi havia d'aplicar els ordinadors en el treball. Els fabricants d'ordinadors van començar a idear ordinadors que podien compartir la informació amb altres ordinadors.
Aquest sistema de comunicació va rebre el nom de comunicació en xarxa. D'altra banda, quan els ordinadors estan connectats en el mateix edifici es parla de connexions de xarxa d'àrea local o LAN.

Les xarxes d'àrea local permeten connectar els ordinadors d'un mateix edifici i poder compartir els arxius de dades i els perifèrics. La necessitat de connectar ordinadors que estaven allunyats va fer que els fabricants d'ordinadors comencessin a pensar en les línies telefòniques i les ones electromagnètiques com a mitjans de comunicació.
Aquestes xarxes de llarg abast s'anomenen xarxes d'àrea geogràfica extensa WAN.

disc òptic

El disc òptic és una superfície circular de policarbonat a on la informació es guarda fent uns surcs en la superficie del disc. L'accés a les dades per part d'un lector òptic es realitza quan un material especial del disc, que sol ser d'alumini, és il·luminat amb un feix de llum làser. Els surcs de la superfície modifiquen el comportament del feix del làser reflexat i ens dónen la informació que conté el disc.

La informació d'un disc òptic és emmagatzemada seqüencialment en una espiral des del cercle més intern fins al més extern.

disc dur

Un disc dur és un dispositiu d'emmagatzemament no volàtil. S'hi guarden grans quantitats de dades digitals en la superfícia magnetitzada dels diversos discs que conté, els quals giren a gran velocitat. Dins els diferents tipus de memòries és classificat com a memòria secundària.

Les característiques principals d'un disc dur són la seva capacitat d'emmagatzematge.L'adjectiu dur se'ls hi aplica en contrast amb el disc flexible, anteriors als discs durs.

Al segle XXI, les aplicacions dels discs durs s'han ampliat fins incloure video càmeres, reproductors d'àudio, PDA's, càmeres de fer fotos i videoconsoles. La necessitat de sistemes d'emmagatzemament a gran escala i que fossin fiables, independents d'un dispositiu en particular, ha dut a la introducció de noves configuracions, com RAID, emmagatzemament vinculat a la xarxa.

Enllaç de preus

C PU

La CPU és el component en un ordinador, que interpreta les instruccions i processa les dades contingudes en els programes de la computadora. Les CPU proporcionen la característica fonamental de la computadora digital i són un dels components necessaris trobats en les computadores de qualsevol temps, juntament amb l'emmagatzematge primari i els dispositius d'entrada/sortida. Es coneix com microprocessador el CPU que és manufacturat amb circuits integrats. Des de mitjans dels anys 1970, els microprocessadors d'un sol xip han reemplaçat gairebé totalment tots els tipus de CPU, i avui dia, el terme "CPU" és aplicat usualment a tots els microprocessadors. L'expressió "unitat central de procés" és, en termes generals, una descripció d'una certa classe de màquines de lògica que poden executar complexos programes de computadora. Aquesta àmplia definició pot fàcilment ser aplicada a molts dels primers ordinadors que van existir molt abans que el terme "CPU" estigués en ampli ús. No obstant això, el terme en si mateix i el seu acrònim han estat en ús en la indústria de la informàtica almenys des del principi dels anys 1960 . La forma, el disseny i la implementació de les CPU ha canviat dràsticament des dels primers exemples, però la seva operació fonamental ha romàs bastant similar.

Preus

RAM

La memòria RAM és un tipus de memòria informàtica,que té un accés directe en qualsevol ordre (aleatori) en un temps constant. La frase memòria RAM es fa servir sovint per a referir-se als mòduls de memòria

La paraula RAM s'associa amb tipus de memòria volàtils, on la informació es perd quan es l'alimentació s'apaga.

Avui en dia és usat com a memòria principal en tots els ordinadors personals, per això se'n coneix també com a memoria externa o principal.

Les RAM es divideixen en estàtiques i dinàmiques. Una memòria RAM estàtica manté el seu contingut inalterat mentre es mantingui alimentada elèctricament.

Els tipus actuals de memòria RAM d'escriptura acostumen a emmagatzemar un bit de dades a cada estat d'un biestable o flip-flop, com en el cas de la SRAM (RAM estàtica), o com una càrrega a un condensador (o una porta lògica amb un transistor) com en el cas de la DRAM (RAM dinàmica), EPROM, EEPROM i la memòria flaix. La RAM de tipus permanent o de només lectura coneguda com a ROM (Read Only Memory), utilitza algun tipus de sistema per activar o desactivar de manera permanent els transistors adequats en comptes d'emmagatzemar una càrrega.

SRAM com la DRAM són de tipus volàtil, d'altres formes d'emmagatzemament informàtic, com el disc dur o les cintes magnètiques han estat utilitzades als ordinadors com a sistema per a emmagatzemar dades de manera persistent. Molts del equips actuals només utilitzen la memòria flaix per a conservar les dades quan no són en ús.

Alguns ordinadors personals, com la majoria dels de tipus industrial i alguns també ham reemplaçat els discs magnetics per unitats de disc d'estat sòlid. Només la memòria flaix de tipus NOR permet un veritable accés aleatori, permetent l'execució directa del codi, i per això s'acostuma a utilitzar en comptes d'una ROM. El preu de cost més petit de la memòria flaix de tipus NAND fa que sigui utilitzada de manera habitual per a construir les targetes de memòria i les unitats de disc d'estat sòlid.

Preus

Bios

La BIOS és una memòria ROM, EPROM o FLASH-Ram. Conjunt de rutines que treballen estretament amb el maquinari per a suportar la transferència d'informació entre els elements del sistema. Aquesta incorporat en la memòria de sol lectura de la maquina. Encara que és fonamental per al funcionament, el BIOS és invisible als usuaris dels equips. Es recolza en altra memòria, la CMOS que emmagatzema tots les dades pròpies de la configuració de l'ordinador, com poden ser els discos durs que tenim instal·lats, nombre de caps, cilindres, nombre i tipus de disqueteres, la data, hora, etc. Així com altres paràmetres necessaris per al correcte funcionament de l'ordinador. Aquesta memòria està alimentada constantment per una bateria, de manera que, una vegada apaguem l'ordinador no es perdin tots aquestes dades que el nostre ordinador necessita per a funcionar. Ara totes les plaques solen venir amb una pila tipus botó, la qual té una durada d'uns 4 o 5 anys (encara que això pot ser molt variable), i és molt fàcil de reemplaçar. Antigament, les plaques portaven una pila corrent soldada en la placa base, el que dificultava moltíssim el canvi, a més d'altres problemes com que la pila tingués pèrdues i es sulfataran aquesta i la placa.

Monitor

Un monitor és un perifèric de l'ordinador, consistent en una pantalla que mostra l'activitat que du a terme la computadora a la que està connectada. S'utilitza per visualitzar el procés d'introducció de dades a través del ratolí o del teclat i el processament que en fa l'ordinador.

La tecnologia usada per a fabricar monitors evoluciona constantment. Els primers eren monocroms, i després es fabricaren amb pantalla de color, utilitzant la tecnologia CRT, van creixer en mida de pantalla mentre reduien la curvatura d'aquesta. Actualment s'estan imposant els monitors plans, amb tecnologia TFT, que pesen menys i ocupen menys espai.

Enllaç de preus